dijous, 3 de gener del 2008

El Caire (Egipte)

Aquesta destinació va ser, segur, la que més em va impactar, que no vol dir que fos la que més m'agradés, doncs em va deixar un gust agredolç que fa que el record que en tinc sigui una mica especial, però ja ho anireu descobrint durant el relat, de totes maneres, és un país que cal visitar amb més dies, sobretot per veure les meravelles del sud del país, que malauradament no vam poder visitar per falta de temps, recordem que només disposàvem d'hores per tal de veure la única de les 7 autèntiques meravelles del món que encara es pot visitar; comencem.
Al matí, ben aviat, només despertar-me, miro cap a fora i veig que estem entrant al port d'Alexandria, és a punta de clar, però davant meu veig un enorme edifici que resulta ser el Palau de No Sé Qui, enorme, preciós; ens anem preparant per passar un dia molt, si, tal com sona molt: Molt calorós, molt espectacular, molt cansat, moltes hores en bus, ..., allà tot és molt.
Baixem del vaixell i ens disposem a pujar als busos corresponents per grups d'excursions (aquest cop si que vam triar-ne una d'organitzada); aquí als turistes de creuer se'ls tracta d'una manera molt especial, se suposa que som rics (jeje) i per tant se'ns ha de cuidar molt. Només arrencar l'autobús, i n'hi havia un fotimer, almenys dos motoristes de la policia per cada un, ens van anar acompanyant tot el camí fins les Piràmides i obrint pas, no teníem STOPS, ni semàfors, si hi havia un vehicle a davant, el xòfer tocava el clàxon i s'apartaven, quin privilegi; mentrestant la guia turística ens informava del que anàvem veient, colomars principalment, i ens explicava que portava un jersei de llana i coll alt perquè aquell matí s'havia llevat el dia molt fred, només a 18 º, quina fred, i nosaltres amb jerseiets prims o màniga curta, també ens va explicar com havíem de tractar amb la gent i, sobretot, que no pugéssim a cap camell encara que ens diguessin que era gratis, perquè pujar si que ho era de gratis, baixar no. Al cap de força estona arribem a una esplanada on tenim una vista magnífica de les piràmides, quanta gent, quina vista més maca, tot ple de paradetes de souvenirs, fins aquí tot correcte, fem les fotos de rigor i baixem cap a peu de piràmides.
Aquí la cosa ja va canviar, però la gent nativa que hi havia allà em va decebre molt, d'acord que són molt pobres i que per a ells un turista és una oportunitat, però hi ha maneres i maneres, allà vam trobar principalment mentiders, traïdors i lladres, que demanin o intentin vendre ho entenc, que es facin pesats ho entenc, però la manera com es van portar no la entenc, nosaltres els anàvem comprant records per col·laborar amb ells, encara que ja ho tinguéssim ho tornàvem a comprar, no regatejàvem quasi gens, intentàvem que sobretot els nens que demanaven poguessin vendre'ns alguna cosa, però ni així, teníem molt clar que no havíem de pujar als camells, però entre tres van agafar en Jordi i el van pujar, després hi va pujar en Ramon tot sol, però per baixar els van dir un preu i com no teníem canvi es van quedar 20€, a més d'esgarrapades. Si us heu fixat a les primeres fotos jo portava una gorra blava, doncs també va desaparèixer, però bé, deixem aquests fets com a anècdotes i seguim que estàvem en un lloc privilegiat.
Seguidament vam baixar fins a l'entrada de l'antiga entrada de la Piràmide de Kefren, que és la única que encara conserva els accessos i la impressionat esfinx; allí s'ha de passar per uns passadissos molt estrets i s'ha de fer molta cua, però s'hi ha d'estar, aquesta edificació va ser molt impactant, més de 4000 anys d'antiguitat i com es conserva, es nota molt la erosió de la pluja i el vent, però tot i així impressiona. Aquesta era la darrera parada que teníem abans d'anar a dinar, i aquí no vam tenir cap problema amb gent que ens acosés, vam fer algunes fotos més i cap a menjar.
Vam atravessar el Gran Caire (que gran) per anar a fer un dinar fent un passeig per el Nil, si, aquell riu que és el més llarg del món, tot i que els americans diuen que és el Mississipi, però no és cert, els americans compten els quilòmetres del Mississipi i el Missouri, per tant, el més llar és el Nil, doncs el que deia, vam arribar a un petit port i ens vam embarcar en un vaixell preparat per fer aquest tipus d'àpats, i encaminats cap a satisfer als turistes, ho van aconseguir. El menjar era francament bo, la navegació molt tranquil·la, el dia fantàstic, l'animació espectacular, només tinc bons records d'aquella estona, va estar molt bé. Aquí vam començar amb en Jordi la nostra tradició que ja no va fallar a cap més parada, fer una cerveseta típica (o això ens deien) a cada escala del creuer. Després de dinar, sortíem a la popa per veure el riu i prendre el sol, tot molt relaxant. En quant a les actuacions, n'hi havia una més especial que les altres, concretament una ballarina (uf quina ballarina) que va treure a ballar a la Lídia (com li agrada a ella ballar), quina imatge!
Després de l'àpat, el passeig i l'espectacle, vam anar a visitar la mesquita de Muhammed Ali (com el boxador) que al segle XIX va fer construir una mesquita idèntica a la de Santa Sofia (Estambul). La veritat és que és molt maca, amb unes vistes increïbles (si no fos per la grandíssima contaminació que hi ha per allà, els empordanesos no hi estem acostumats), allà per entrar, és obligatori treure's les sabates, i les dones tapar-se les espatlles, això no li va fer gaire gràcia a la Lídia, però ja se sap, si tu estàs allà has de fer el que ells diuen, no com ells que aquí fan el que els dóna la gana. Doncs això, vam visitar l'interior i les rodalies del recinte i vam veure la magnificiència d'aquella construcció. Molt maca, a l'horitzó es veien altres petites piràmides, però "gràcies" a la brutícia de l'aire amb prou feina s'apreciaven. De tornada cap al vaixell vam parar en un establiment comercial on hi havia una mica de tot, però res que ens interessés de veritat, els records ja els havíem comprat a les piràmides. De camí, però encara estant al mig del Caire, vam poder veure com hi havia un bou mort al mig d'un carrer, i la gent passava per allà tant tranquil·la, quina angúnia, i el que era molt curiós era veure blocs de pisos mig derruïts, sense alguna paret, però tots amb antenes parabòliques individuals i aire condicionat; vam tornar que ja era ben fosc, esgotats, amb ganes d'arribar, dutxar-nos, sopar i tot el que es pot fer al vaixell, i descansar per estar preparats per l'endemà, que ens llevaríem a un altre país i un altre continent.
Aquí podeu veure una mica d'Egipte.


2 comentaris:

Arale Norimaki ha dit...

VA SER MOLT CANÇAT PERÒ PRECIÓS.
NO T'HAS PAS ALLARGAT MASSA AMB L'EXPLICACIÓ, PODIES HAVER-HO ALLARGAT MÉS. JEJEJE

Marta ha dit...

Hola Quim!! Aqui estamos de vuelta ya, snif!! Totalmente deacuerdo contigo, de Egipto me he llevado un sabor muy agridulce, me encantaría saber dónde va a parar la enorme cantidad de dinero que tiene que entrar con tanto turismo, porque muchos templos, y muchas maravillas, pero ellos, en el más absoluto tercer mundo
Un beso y cada día más genial tu blog!!! voy a ponerme al día!!